Oportunitats Educatives: escoltar per construir alternatives

Els reptes i les transformacions en la lluita contra l'Abandonament Educatiu Prematur (AEP) han generat un escenari de debats i projectes enriquidors. Tot i la millora relativa en les taxes d'AEP, cal una estratègia global que reconegui les iniciatives existents amb una atenció especial a la mirada de gènere i que defineixi un model integral d’orientació que afronti una realitat complexa i canviant. 

En els darrers temps, en el nostre entorn, s'han creat espais on hem compartit projectes i debats molt enriquidors centrats en els grans conceptes i reptes del treball contra l'Abandonament Educatiu Prematur (AEP): processos, perfils, enfocaments metodològics, orientació, entre d’altres. I el que està molt clar és que aquests conceptes, d'una manera contundent i més o menys intencionada, formen part dels diferents projectes que aborden de forma efectiva el greu fenomen de l'AEP a Catalunya.

Els i les professionals que donen resposta a les transicions juvenils tenen molt integrades aquestes diferents perspectives, perquè el seu know-how tant acadèmic com pràctic ens indica què “és el que funciona”. El fet és que s'ha produït un canvi de perspectiva, una nova manera d'analitzar els reptes i un canvi en les metodologies de resposta, des d'una diversitat d'àmbits de treball i perspectives. Tot i els múltiples projectes i iniciatives sorgits per abordar aquesta greu problemàtica social, cal definir una estratègia integral i global. Aquesta estratègia, sobretot, ha de posar en el centre els canvis socials, culturals, educatius i ocupacionals que estan succeint. 

A pesar dels reptes que suposen les dades i les seves limitacions en el recull objectiu de la realitat de les transicions juvenils, les mesures més estandarditzades indiquen una millora relativa en la taxa d'AEP en els darrers anys. És per aquest motiu que cal valorar i reconèixer totes aquestes iniciatives que han contribuït a la lluita contra l'abandonament. Davant dels resultats i les dades generals, podem argumentar que aquestes iniciatives són clarament insuficients. Cal reconèixer, però, que sense el desplegament d'aquestes iniciatives, les dades plantejarien un desafiament encara més gran. 

Si ens fixem en les dades que reflecteixen la realitat de les persones joves que no han completat estudis postobligatoris, tot i la millora relativa dels darrers anys, destaquem que un 14% dels joves entre 18 i 24 anys no ha prosseguit amb els seus estudis després de l'ESO. Any rere any, l'evolució històrica ens mostra que les taxes d'AEP s'equiparen entre nois i noies. Històricament, ha estat un fenomen molt masculinitzat, però les darreres dades indiquen un canvi en aquesta tendència. Hi ha un 12,2% de persones entre 18 i 24 anys que no estudien, ni treballen, ni tenen formació; però la majoria de NEET es troben en recerca de feina. Ateses les característiques del context actual, l'accés al món laboral esdevé cada vegada més difícil, especialment amb l'increment de les especialitzacions. En un mercat laboral que no contracta joves, és important remarcar que sobretot no contracta ni nois ni noies sense estudis secundaris postobligatoris. 

És evident que les desigualtats socioeducatives influeixen. Més enllà de les desigualtats i la segmentació del sistema educatiu, és urgent flexibilitzar les opcions professionalitzadores i valorar equitativament les diferents vies formatives. La tensió entre el currículum i les competències també afecta el sistema educatiu. Cal que tinguem molt present que tot plegat incideix en les possibilitats i les oportunitats en l’abordatge de les transicions. I, per tant, condicionen les eleccions i l'accessibilitat als diferents itineraris educatius. 

En un context volàtil, complex i ambigu, les transicions juvenils també són complexes. Aquest context es caracteritza per canvis ràpids, rellevants i continus, així com per la presència de múltiples variables que influeixen en les interaccions i les evolucions. Les relacions són difícils de comprendre o explicar abans que succeeixin, amb poques probabilitats de predicció. Es presenten itineraris caracteritzats per una diversificació i/o prolongació, tenint en compte l’heterogeneïtat dels punts d’emancipació, on és cada vegada més evident la necessitat de reversibilitat de les transicions, amb elements poc flexibles que es troben presents en els sistemes formatius i ocupacionals. 

Per finalitzar, m'agradaria assenyalar que aquesta conjuntura requereix definir i concretar unes línies bàsiques, uns eixos estructuradors per a l'articulació de la resposta a les necessitats dels joves des d'una perspectiva integral. Aquest enfocament ha de posar de manifest les limitacions estructurals i avançar-se a donar resposta a aquest nou paradigma, més enllà de la seqüència lineal de projeccions a mitjà/llarg termini. És crucial escoltar els projectes i les orientacions d'èxit i proporcionar acompanyament des d'una perspectiva holística per tal d'estandarditzar unes noves coordenades en l'orientació. 

Hem d'abordar aquesta nova realitat com a navegants moderns, amb noves coordenades orientadores i amb les eines adequades. Ja no es necessita una brúixola i conèixer on és el nord, sinó la precisió d'un satèl·lit per explorar diverses rutes sense perdre'ns pel camí.