Retorn a la religiositat? Primer capítol del nou pòdcast de la Fundació

Jesús Bastante, autor de l’article de l’informe titulat Religions, laïcitat i democràcia: una conversa que cal mantenir, ha explicat que en temps de cris els discursos tendeixen a reduir la complexitat a un "amb mi o contra mi". És en aquest context que el «Déu ho vol» torna a ser actual. Els discursos que ho aprofiten assenyalen sempre els mateixos culpables: estrangers, dones, pobres. A més, parteixen de la idea que la cultura pròpia és exclusivament catòlica. «Si algú et diu: “Jo tinc la solució perquè et vagi bé, i no només la solució, sinó també els culpables”, ja tens el discurs d’odi muntat», ha resumit. 

Per a Iman Naomi Belouafi, presidenta de l’associació DiasporaT, la reivindicació d’una Catalunya cristiana no defensa cap valor religiós. És una pertinença "buida de creença" que serveix per traçar una frontera. "Una noia nascuda aquí, escolaritzada aquí, criada aquí, pel fet de ser musulmana, no és catalana?", s’ha preguntat. 

Albert Riba ha vinculat el retorn del debat religiós a una profunda crisi de confiança i ha introduït un matís: la societat no s’està laïcitzant, sinó secularitzant, és a dir, deixa de creure, però les institucions no han deixat de donar un lloc privilegiat a la religió. 

Maria Outomuro ha reivindicat una fe que viu com a pròpia i ha qualificat d’equivocades les lectures conservadores i racistes del catolicisme. Des de la JOC, ha explicat, acompanyen joves de classe treballadora perquè se sentin protagonistes de la seva vida i capaços de transformar el seu entorn. 

La conductora del podcast ha posat en dubte la idea, molt repetida, que els joves tornen a la religió. Segons l’informe Laïcitat en xifres de la Fundació Ferrer i Guàrdia, les persones d’entre 18 i 24 anys continuen sent el grup menys religiós de la societat: més del 55% es declaren no religioses, una xifra que s’ha estabilitzat en els darrers anys. El que sí que és nou, ha explicat, és que entre la minoria que se sent religiosa la pràctica s’ha intensificat molt. En paraules dels autors de l’estudi, "no hi ha un augment global de religiositat entre els joves, sinó una majoria que s’allunya de la religió i una minoria que s’hi acosta amb molta més intensitat".

Bastante ho ha descrit com una polarització: hi ha més neoconversos i moviments que omplen estadis, com Hakuna, però també més persones atees i agnòstiques que mai.

Belouafi ha explicat que als joves d’origen magrebí se’ls assigna la religió com una "etiqueta ètnica", tant des de fora com des de la mateixa comunitat. Ha distingit tres reaccions: hi ha qui es reafirma i fa de la religió tota la seva identitat quan la sent atacada; qui es distancia tant de la comunitat d’origen com de la d’acollida; i, cada cop més, qui negocia identitats plurals, catalanes i musulmanes alhora. «Si la societat no et dona aquest sentiment de pertinença, d’altres ho faran», ha advertit. Per això ha proposat preguntar-se què troba aquesta minoria en la religió que no troba en altres espais.

Outomuro, que ha fet formació en perspectiva de gènere en instituts, ha explicat que alguns nois de 14 i 15 anys han reaccionat contra el feminisme perquè han sentit que el discurs que rebien curs rere curs els assenyalava com a culpables. Al mateix temps, ha destacat que les noies estan molt conscienciades i actives en la lluita feminista, i ha advertit del risc de caure en una visió negativa de la joventut: els discursos conservadors fan molt de soroll, però no representen tota una generació.

A l’hora de parlar de propostes, els quatre convidats han coincidit que la laïcitat no pot ser una manera de silenciar les creences, sinó la base d’un espai públic on hi càpiguen totes.

Belouafi ha advertit que sovint es confon la neutralitat de l’Estat amb la neutralització de la ciutadania. "Una laïcitat que dona privilegis a una confessió però en treu drets a una altra no és laïcitat, és una eina de control", ha afirmat. També ha demanat autocrítica a la comunitat musulmana perquè no aïlli els joves i els deixi viure en "l’escala de grisos".  

Outomuro ha defensat la necessitat d’acceptar la diversitat de la societat i de construir un espai on tothom se senti respectat, per poder fer front a uns discursos que, ha lamentat, cada cop tenen més pes social. 

Per la seva banda, Riba ha criticat que l’Estat tingui una llei de llibertat religiosa però no una de llibertat de consciència, i ha defensat la laïcitat com un pacte social que s’ha de construir.  

Per últim, Jesús Bastante ha proposat ser "radicals en la pluralitat" i construir un "nosaltres inclusiu": "L’altre no és algú a qui hàgim de tolerar o aguantar, sinó algú amb qui hem de construir".