Infància, la ciutadania del present: repensar la participació local en temps de fragmentació
Olga Ferrer
Tècnica de participació
Elena Mengual
Tècnica de participació
Aida Mestres
Coordinador de programes
La participació ben entesa pot oferir autonomia, esperit crític i coneixement col·lectiu: tres condicions imprescindibles per formar ciutadania lliure, activa i capaç d’incidir en el seu entorn.
Sovint, quan es parla de manca d’implicació ciutadana, es tendeix a assenyalar el jovent com si fos el responsable principal d’aquesta desafecció. Però la manca de participació no és una característica natural d’una generació sinó el resultat d’una organització social que ofereix pocs espais, poques eines i poc temps per construir responsabilitat col·lectiva. No podem demanar implicació si no generem condicions perquè aquesta implicació pugui créixer.
I hi ha una contradicció encara més de fons, que rarament es formula amb claredat: les administracions parlen sense parar dels drets de la infància, els incorporen als seus plans estratègics i als seus discursos institucionals, però mantenen estructures de govern pensades exclusivament per a adults. Es proclama que els infants són ciutadania de ple dret i, alhora, se'ls exclou sistemàticament dels espais on es decideixen les qüestions que afecten la seva pròpia vida: som davant d’una cultura política adultocèntrica.
De la responsabilitat generacional al disseny institucional
Vivim en un moment en què les comunitats es troben cada vegada més fragmentades, on els discursos d’odi guanyen terreny i les narratives reaccionàries es normalitzen. Tant els uns com les altres troben en les xarxes socials un amplificador basat en missatges simples i en la reacció ràpida. Cada vegada hi ha menys espais pensats per dialogar, escoltar, matisar o construir en comú. Alhora, l’espai comunitari es debilita: la veïna esdevé una desconeguda, el nouvingut pot ser percebut com una amenaça i l’espai públic pot deixar de ser un lloc compartit per convertir-se en un espai hostil o irrellevant.
Els discursos d'odi es combaten construint experiències reals de deliberació, on infants i adolescents aprenen a escoltar posicions diferents, a argumentar, a discrepar sense trencar el vincle i a arribar a acords. En aquest context, un consell d’infants o adolescents pot ser una resposta a la fragmentació comunitària que ofereix una experiència concreta de comunitat, d’escolta i de responsabilitat compartida.
Davant la desafecció, la desinformació i la desconeixença mútua, la participació ben entesa pot oferir autonomia, esperit crític i coneixement col·lectiu: tres condicions imprescindibles per formar ciutadania lliure, activa i capaç d’incidir en el seu entorn.
Cal dir-ho sense embuts: els infants no són "la ciutadania del demà". Aquesta fórmula, tan repetida en discursos institucionals, té una funció discreta, però decisiva: ajorna indefinidament el moment en què la seva veu compta de veritat. Els infants són ciutadania del present, amb interessos, mirades i drets que es juguen avui, no podem continuar parlant d’ells i elles en futur. Aquest canvi de mirada trenca l'atribució de responsabilitat individual o generacional i la desplaça allà on realment correspon, que és el disseny institucional. No es tracta que els infants no estiguin preparats per participar, sinó que sovint són les estructures municipals les que no estan preparades per acollir-los com a participants legítims des d'avui mateix.
I això té conseqüències directes, ja que quan un infant veu que la seva veu incideix en decisions reals i properes, hi guanya en agència, pertinença i confiança democràtica. En canvi, si se'l tracta sempre com un ciutadà o ciutadana en formació, aprèn que la democràcia és cosa d'un altre moment, no d'ara ni d'ell o ella. El resultat és un jovent sense cap implicació, però no per desinterès o apatia, sinó perquè ha après que la seva veu no té conseqüències. No podem lamentar la desafecció democràtica i política dels i les joves si les institucions han reservat sistemàticament la democràcia als adults.
Lluny de ser una característica pròpia de les noves generacions, aquesta desafecció és el resultat d'un sistema que els ha convidat a esperar en lloc de participar.
Invertir en participació infantil i adolescent és imprescindible per a la qualitat democràtica dels municipis. És un dret reconegut internacionalment que obliga les administracions, però també és una aposta política, educativa i comunitària de primer ordre. Quan es pren seriosament, pot contribuir a generar millors polítiques locals, comunitats més cohesionades i ciutadania que ha après, des de petita, que la seva veu importa i que la realitat es pot canviar col·lectivament.
El municipi com a espai de transformació
El municipi és, precisament, el lloc on la participació pot ser més propera, concreta i tangible. El barri on viuen, el parc on juguen, la biblioteca on llegeixen, la plaça on es fa la festa major o el camí cap a l’escola són espais on la vida comunitària té cara i ulls. Són també espais on els problemes es poden tocar i les solucions es poden imaginar.
Quan els infants participen de manera real en decisions que afecten el seu entorn, sovint veuen coses que els adults no veuen, o que han après a deixar de veure
Així doncs, els municipis són espais democràtics privilegiats: a escala local, la distància entre qui proposa i qui decideix s’escurça, i els efectes d’una decisió es poden percebre de manera més propera i tangible. Aquesta proximitat converteix els ajuntaments en un espai clau per incorporar la mirada dels infants i adolescents en les polítiques públiques i demostrar que la participació pot tenir incidència real. Perquè això passi, cal dotar aquests processos de condicions concretes: voluntat política, temps, professionals formats, metodologia adequada i pressupost específic. Invertir-hi no és només una qüestió de recursos; és una manera de fer explícita una prioritat democràtica. Quan un municipi pren seriosament la participació infantil, no només escolta millor: governa millor.
Els consells d'infants i adolescents planten alguna cosa que pot créixer, però només si els adults estan disposats a deixar-los espai de debò per fer-ho. En el moment actual, generar i sostenir espais de participació, comunitat i responsabilitat compartida és una exigència democràtica.
Potser la pregunta ja no és si els infants estan preparats per participar. La pregunta que ens hauríem de fer, amb tota la incomoditat que comporta, és una altra: estan preparades les nostres institucions per compartir decisions amb ells i elles?
Aquest article és la segona part d'una reflexió sobre participació infantil als municipis. Si encara no l'has llegit, pots consultar-lo aquí.
