El dret a la joventut: radiografia d'una generació en crisi  

El concepte actual de joventut ha estat construït després de dècades de lluita social: des de la supressió del treball infantil fins a la reducció de la jornada laboral; des de l’accés universal a l’educació i a la cultura fins a la defensa del dret a l’habitatge. La joventut és, en breu, un espai obert entre la infància i l’adultesa que permet establir els fonaments de la vida futura. En altres paraules, és “la protecció d’una part de la població de la urgent necessitat de l’autosuficiència. [...] Va ser la classe obrera, a punta de vagues i manifestacions [...] la que va començar a democratitzar la joventut, fent-la accessible pels infants desproveïts dels privilegis conferits per la fortuna o l’origen noble” (Fernández, 2013).

 El fet biològic de ser jove és només la base sobre la qual s’apuntala tota aquesta bastida socioeconòmica. Darrere la joventut hi ha les conquestes del moviment obrer, del feminisme i dels moviments socials i veïnals. És en aquest marc que podem parlar del dret a la joventut, entès com a síntesi de tots aquells drets socioeconòmics necessaris per a la construcció de la vida. Aquestes premisses ens poden conduir a com a mínim, dues conclusions derivades. Primera: partim d’una concepció dialèctica de la joventut, en la qual aquesta es defineix a partir del context econòmic, social, polític i cultural existent, i que, per tant, és subjecte a canvis d’acord amb la transformació d’aquestes estructures. En segon lloc, la defensa de la joventut és una defensa política, emmarcada en la pugna per l’ampliació o restricció de drets, però també i sobretot, en el debat sobre la societat futura. 

 L’estigmatització de la joventut -més específicament la de la joventut de classe treballadora-, no s’ha d’entendre només com el fruit d’un trencament generacional, sinó com una expressió d’aquest conflicte ideològic i polític. La construcció en l’imaginari col·lectiu del jove com a persona mandrosa, irresponsable, conflictiva, etc. és el motor legitimador de la reducció de drets, la tolerància i banalització de l’explotació laboral, la violència policial, etc. Sent especialment greu l’acarnissament mediàtic, social i polític envers aquells col·lectius més vulnerables, siguin joves immigrants, dones, persones trans, entre d’altres. 

 Les persones nascudes entorn l’any 2000 han crescut entre la crisi econòmica i financera iniciada de l’any 2008 i la crisi derivada de la pandèmia de la Covid-19, les quals han tingut especial incidència entre els joves en situació de vulnerabilitat (Observatori català de la joventut, 2020). L’impacte d’aquestes crisis s’ha donat en la seva realitat material -atur i precarietat laboral, impossibilitat d’accés a l’habitatge, etc.-, però també en la construcció de les expectatives de futur. L’augment dels problemes de salut mental o la desmobilització juvenil són, possiblement, fenòmens estretament vinculats a aquesta realitat. Per altra banda, l’evolució de les xifres sobre la realitat de les persones joves ens indica també la limitada capacitat de les polítiques públiques a l’hora d’emprendre canvis estructurals que permetin garantir el dret a la joventut. Podem afirmar que ens trobem en un període de crisi de la joventut, davant el qual, paradoxalment, es produeix una prolongació temporal d’aquesta (fins als 34 anys); que esdevé, en realitat, una prolongació de la precarietat, la incertesa i la inestabilitat. Aquest allargament temporal de la joventut ens indica que “la precarietat dels joves no és conjuntural sinó generacional. Encomanar-ho tot al pas del temps, per tant, és esperar que un problema social tingui una solució natural” (Galí, 2022). 

Radiografia d’una joventut en crisi   

Les darreres dades publicades per l’ Observatori Català de la Joventut (2023), ens ofereixen una panoràmica de la situació actual de les persones joves a Catalunya. En primer lloc, cal mencionar que la taxa d’emancipació residencial se situa al 21%, és a dir, únicament 2 de cada 10 persones joves (16 a 34 anys) ja no viuen a la seva llar d’origen. L’any 2014, aquesta xifra era superior al 25%. Si bé s’observa també que l’emancipació s’incrementa amb l’edat, cal mencionar que gairebé el 40% de la població d’entre 25 i 34 no està emancipada. Una xifra que és del 20% si ens centrem en la franja dels 30 als 34 anys.

L’Enquesta a la joventut de Catalunya 2022 (Verd, Julià, Valls, 2023) també ofereix algunes dades interessants en aquest àmbit: la meitat de les persones joves emancipades viuen en pisos de 75m2 o menys, sent a les zones urbanes on es troben els habitatges més petits. Per altra banda, el 36,4% dels joves que viuen de lloguer assenyala que el seu habitatge presenta algunes deficiències, mentre que un 6,2% afirma que es troba en mal estat. El biaix socioeconòmic és clar en aquest aspecte, donat que la xifra de persones amb ingressos baixos que viu en habitatges en mal estat és cinc vegades superior que en el cas dels joves amb ingressos més alts. 

Una darrera xifra destacable de l’enquesta és la que ens indica que el 21% de les persones joves que viuen de lloguer es troben en una situació de risc de pobresa. 

L’expertesa de la Fundació Ferrer i Guàrdia en l’àmbit de la joventut, especialment en el desplegament estratègic en els àmbits local i comarcal, ens permet identificar alguns reptes vinculats a les dades. Per una banda, el cost del lloguer: la mitjana catalana és de 830€ mensuals (Agència de l’habitatge de Catalunya, 2023) i, en alguns casos, la manca d’oferta, són aspectes fonamentals per a comprendre la impossibilitat d’emancipació residencial de molts joves. A més, cal tenir també en compte altres elements més difícils de quantificar, com poden ser els requisits d’accés al lloguer (dipòsit, disposició de contracte laboral indefinit, etc.) o les situacions de discriminació que pateixen les persones joves, especialment aquelles que són racialitzades. Per altra banda, la manca d’habitatges de protecció oficial (HPO) contribueix al fet que aquests es destinin, de manera pràcticament exclusiva, a famílies en situació de vulnerabilitat.

L’atur juvenil ha experimentat una notable tendència a la reducció en els darrers anys. D’acord amb les dades recollides per l’Observatori (2023), actualment la proporció de persones aturades d’entre 16 i 29 anys és del 14,5%, una xifra que contrasta amb la del 2014, superior al 35%. Aquesta disminució acompanya la tendència general en la resta de grups de població, si bé cal apuntar que l’atur juvenil és, encara, sensiblement superior a la taxa global, situada al 8,4%

Cal esmentar que la reducció de l'atur no es produeix de manera homogènia a tot el territori; possiblement, el sector econòmic predominant en els diferents municipis és un factor explicatiu d'aquest fet. També és necessari apuntar que la disminució de l’atur no s’ha de vincular, necessàriament, amb la reducció de la precarietat laboral (CCOO, Instituto de Economía Internacional de la Universidad de Alicante, 2021). Per altra banda, es perceben polítiques insuficients en aquest àmbit -generalment centrades exclusivament en l’assessorament-, si bé aquestes s’han vist en els darrers anys reforçades per alguns recursos de foment i incentivació de la contractació juvenil, com per exemple el programa de Garantia Juvenil. 

L’Enquesta a la joventut de Catalunya confirma aquesta tendència a la reducció de l’atur, acompanyada d’altres indicadors positius, com poden ser la disminució de la temporalitat (de 6,5 punts amb relació a les dades de l’enquesta de 2017), o la satisfacció general de la major part dels joves ocupats amb la seva feina. No obstant això, cal remarcar que el 28% dels joves ocupats tenen feines temporals, i un 6,9% compta amb feines breus o petites (canguratge, classes particulars, etc.) o feines sense contracte. Per altra banda, el 44,9% es mostra insatisfet amb el seu salari, i el 49,2% amb les seves possibilitats de promoció. 

Cal destacar, de nou, la intersecciolitat de les desigualtats relacionades amb l’edat, el gènere, l’origen o la situació socioeconòmica. Les persones més joves són les que presenten una menor contractació indefinida (només en un 28,9% dels casos). El 5,1% de les dones joves es troben en situació d’inactivitat per tenir cura dels fills, sent aquesta xifra de l’1% en el cas dels homes. Les dones presenten també una major proporció de temporalitat laboral que els homes, així com una menor presència en les feines a jornada completa. 

Els i les joves nascudes a fora de l’estat tenen una major presència en les feines de curta durada o en l’economia submergida (10,3%, davant el 4,7% de les persones joves nascudes a l’estat i amb pares també nascuts a l’estat). 

Els individus provinents de famílies de classe treballadora es veuen significativament més afectats per l'atur o la inactivitat laboral, en comparació amb aquells que provenen de famílies ocupades en rols directius, tècnics o científics. 

Un tercer àmbit a destacar és el de l’educació. En aquest aspecte, es poden destacar els estudis com una opció “refugi” en les èpoques d’increment de l’atur. La crisi del 2008 va impulsar un increment de la població jove que estudia, una xifra que es va estabilitzar al voltant del 50% l’any 2016, coincidint amb un període de recuperació econòmica, i que ha experimentat un nou increment amb la pandèmia del 2020. D’acord amb les últimes dades disponibles, actualment gairebé el 57% de les persones joves d’entre 16 i 29 anys estan estudiant. 

Possiblement, tal com s’apunta en el Pla de xoc contra l’abandonament educatiu a Catalunya, una de les principals problemàtiques persistents a Catalunya és l’abandonament escolar prematur (AEP), que actualment és del 16,9%, per sobre de la mitjana espanyola (13,9%) i europea (9,6%) (Idescat, 2022). 

En aquest àmbit, podem apuntar un suport insuficient a les situacions de necessitats específiques de suport educatiu (NESE, entre les quals es troba l’abandonament), especialment en aquells territoris on aquestes situacions són més agreujades. Les limitacions en l’oferta de recursos de noves oportunitats educatives o la manca de recursos d’orientació sobre els diversos itineraris formatius, esdevenen també elements que és necessari abordar, segons les diagnosis realitzades per la Fundació Ferrer i Guàrdia. 

S'identifiquen igualment problemes en una oferta formativa diversa i suficient, especialment en els municipis petits. Aquest fet es veu agreujat considerant les limitacions dels serveis de transport públic per accedir als centres educatius d'altres municipis en molts d'aquests territoris. A més, es presenten obstacles per abordar el fenomen des d'una perspectiva interdepartamental i interinstitucional.

Pel que fa a la transició educació-ocupació, l’Enquesta a la joventut de Catalunya proposa l’agrupació de les persones joves en diversos itineraris: el 31,4 % de la població jove té "èxit progressiu", caracteritzat per una "trajèctoria educativa mitjana" i per "l'adquisició progressiva d'estabilitat laboral". El segon grup major de joves és el que es troba en una "situació de precarietat i temporalitat" (28,4%), en aquest cas identificada amb una "trajèctoria educativa mitjana amb una inserció laboral amb inestabilitat que es manté al llarg dels anys analitzats". El tercer grup més nombros és el de l'inici laboral tardà i precari (20,5%), caracteritzat per una "trajèctoria educativa llarga amb molts canvis de situació laboral i contractes". 

Per finalitzar, ens agradaria destacar el context tecnològic i digital. El nostre imaginari social ha desenvolupat la visió d’una generació que ja és nadiua digital, però l’accés als recursos i dispositius digitals, així com la capacitació en el seu l’ús, encara presenten diversos reptes. En aquest sentit, són destacables les desigualtats en la inclusió digital i en l’adquisició de competències per extreure’n un benefici concret dels usos tecnològics. L’aprofitament està molt vinculat a qüestions de capital social i cultural, el nivell d’ingressos i de formació (Gómez, 2023). Podem afirmar com a síntesi que en l’àmbit digital es reprodueixen les desigualtats socials existents (Gómez, Padró-Solanet, 2022).

Reflexions sobre el dret a la joventut 

Aquesta breu radiografia de la situació de les persones joves mostra, en termes generals, la persistència de necessitats estructurals que dificulten o impossibiliten el desenvolupament dels itineraris vitals de les persones joves. En aquest sentit, es poden esbossar algunes reflexions finals: 
 
La realitat de les persones joves es veu fortament condicionada per la conjuntura socioeconòmica, fet que posa en relleu la insuficiència de les polítiques públiques en la seva tasca de “protegir la joventut” i garantir el lliure desenvolupament (formatiu, ocupacional, residencial, etc.)
 
En particular, a l’àmbit de l’habitatge, la preocupant manca de recursos i de polítiques actives es fa evident, tenint en compte el creixent problema d'accés. Les polítiques per al foment de l'habitatge públic són insuficients i estan destinades a donar resposta als casos d'emergència social, la qual cosa impedeix que es converteixin en polítiques actives per al foment de l'emancipació residencial de la població jove.
 
Cal fer especial èmfasi en els col·lectius en què interseccionen diversos eixos de discriminació. Veiem una tendència al creixement de les desigualtats, algunes propiciades per la manca de recursos en el desenvolupament de les polítiques públiques destinades a pal·liar-les, i en d’altres per la prevalença d’actituds socials discriminatòries cap a determinats col·lectius. Cal apuntar, a més, la reproducció en el món digital de les desigualtats socials existents.
 
La precarietat de les condicions de vida de les persones joves pot tenir conseqüències directes i profundes sobre el model de societat, les expectatives de futur individuals i col·lectives i la confiança en la democràcia. És fonamental establir vinculació entre les condicions materials de vida i la capacitat/voluntat de participar en els afers comunitaris.