Cada visita d'un Papa a Espanya activa un vell ressort: el de comprovar fins a quin punt la nostra democràcia ha assumit, de veritat, la separació entre Església i Estat que consagra l'article 16.3 de la Constitució. No és una qüestió de fe, sinó d'higiene institucional. I, com en ocasions anteriors, les entitats de l'entorn laic expressarem el nostre desacord amb els privilegis simbòlics i materials que encara persisteixen. No per incomodar els creients —que mereixen el màxim respecte— sinó per recordar que la neutralitat de l'Estat és condició de llibertat per a tothom. 

Enguany, però, la coreografia habitual s'ha vist enterbolida per un fenomen tan previsible com decebedor: alguns mitjans radicalitzats han iniciat una campanya de desprestigi contra la Fundació Ferrer, com si defensar la laïcitat fos un gest anticlerical o una provocació. És un error del vell clericalisme, que continua confonent crítica institucional amb hostilitat religiosa. I és, a més, un error estratègic: avui, paradoxalment, el Papa Lleó té més seguidors progressistes que conservadors. 

Perquè si alguna cosa ha demostrat aquest pontificat és que l'autoritat moral no s'exerceix des del dogma, sinó des de l'empatia, la defensa de la pau, la denúncia de l'abús i la comprensió cap als diferents. En el seu enfrontament amb Donald Trump, en la seva insistència que la guerra mai és solució, en la seva condemna ferma —i per fi eficient— dels abusos sexuals del clergat, Lleó ha encarnat una sensibilitat que connecta més amb la cultura democràtica contemporània que amb els vells reflexos de sagristia. 

Per això sorprèn que certs sectors pretenguin convertir la seva visita en un instrument de confrontació interna. No és el Papa qui divideix: són els qui l'utilitzen com a coartada per mantenir privilegis que la societat espanyola ja no avala. La laïcitat no és una trinxera, sinó un espai comú. No exigeix renunciar a la fe, sinó impedir que cap fe s'imposi sobre les altres. I en un país plural, amb una ciutadania adulta, aquesta neutralitat és més necessària que mai. 

La Fundació Ferrer —com tantes altres entitats cíviques— no s'oposa al Papa ni a l'Església. S'oposa, senzillament, que l'Estat actuï com si tingués confessió pròpia. I ho fa des d'una tradició il·lustrada, republicana en el sentit més noble del terme: la que entén que la llibertat de consciència és el primer dret civil. 

Potser la millor manera d'acollir aquesta visita sigui, precisament, des d'aquesta maduresa. Escoltar el Papa quan parla de pau, de justícia social, de dignitat humana. I recordar a l'Estat que el seu paper no és arromangar-se davant de cap autoritat espiritual, sinó garantir que totes puguin conviure sense privilegis ni discriminacions.

La laïcitat no és un combat: és una forma de convivència. I Espanya, que ha après tant en tan poc temps, mereix exercir-la sense complexos.