De l'escolta a l'incidència: Consells d'infants i adolescents amb impacte real als municipis
Olga Ferrer
Tècnica de participació
Elena Mengual
Tècnica de participació
Aida Mestres
Coordinador de programes
Escoltar els infants no és suficient. La participació de qualitat ha de garantir quatre condicions bàsiques: espai, veu, audiència i influència. La participació infantil s'aprèn i s'avalua.
La participació infantil i adolescent és un dret reconegut des de fa més de trenta-cinc anys. La Convenció sobre els Drets de l’Infant, aprovada el 1989, estableix que els infants tenen dret a expressar la seva opinió en totes aquelles qüestions que els afecten i que aquesta opinió ha de ser tinguda en compte. Des d’aleshores, molts municipis han fet passos importants: s’han creat consells d’infants, consells d’adolescents, espais de consulta, processos participatius i experiències diverses per incorporar la mirada dels infants i adolescents a la vida local.
La paradoxa de l'escolta sense conseqüències
Aquest avenç és real i cal reconèixer-lo, però també cal dir que entre el reconeixement formal del dret i la seva realització efectiva encara hi ha una distància important.
Massa sovint, la participació infantil queda atrapada en una paradoxa: existeixen espais per escoltar els infants, però no sempre existeixen mecanismes perquè allò que diuen tingui conseqüències reals. I aquest és, probablement, el repte principal.
Participar va més enllà de donar la paraula. No és només convocar una sessió, fer una dinàmica o recollir propostes. Una participació de qualitat ha de garantir quatre condicions bàsiques: espai, veu, audiència i influència. És a dir, els infants han de disposar d’espais segurs i adaptats per expressar-se; han de poder construir una opinió pròpia amb informació suficient; han de ser escoltats per persones amb capacitat real de decisió; i, sobretot, han de poder veure que allò que han dit ha estat considerat i ha tingut algun efecte.
"Una participació de qualitat ha de garantir quatre condicions bàsiques: espai, veu, audiència i influència".
Sense aquest darrer element, la participació corre el risc de convertir-se en una escenificació. Els infants parlen, els adults escolten o aplaudeixen, però tot continua igual. I quan això passa, el missatge que reben els infants i adolescents és profundament contradictori: se’ls diu que la seva veu importa, però l’experiència els demostra que no transforma res. Aquest aprenentatge no és innocu. Quan un infant participa en un espai municipal i percep que les seves aportacions no tenen cap recorregut, pot acabar aprenent justament el contrari del que es pretén: que participar no serveix, que les decisions es prenen en un altre lloc.
La participació s'aprèn i es construeix
La participació no apareix de manera espontània. La participació s’aprèn, s’entrena i es construeix: implica dissenyar processos que permetin pensar col·lectivament, gestionar desacords, sentir veus diverses i crear condicions perquè també participin aquells infants i adolescents que habitualment no parlen, que no se senten legitimats per fer-ho o que no han tingut mai l’oportunitat de ser escoltats. Aquesta és també una qüestió d’igualtat; si la participació no és inclusiva, corre el risc de reproduir les desigualtats que diu voler transformar.
Per això, els consells d’infants i adolescents tenen un valor que va molt més enllà de la consulta. No són una extraescolar ni un taller puntual de tarda. Són processos sostinguts, que s’allarguen durant mesos i sovint de curs en curs. Són espais on els infants aprenen a conèixer el seu municipi, identificar problemes col·lectius, formular propostes, negociar amb iguals, deliberar i parlar davant d’adults amb responsabilitat política o tècnica. Són, en definitiva, una escola de ciutadania.
Aquests espais tenen una doble dimensió. D’una banda, reconeixen els infants i adolescents com a ciutadania de ple dret, és a dir, no com a ciutadania del futur, sinó del present. De l’altra, eduquen en participació: ofereixen informació, fomenten l’esperit crític, desenvolupen la capacitat de reflexionar, argumentar, decidir i entendre que els problemes col·lectius requereixen solucions col·lectives. Les temàtiques que apareixen als consells ho mostren clarament, atès que els i les infants i adolescents parlen de salut mental i benestar emocional, de canvi climàtic, d’espai públic, d’igualtat, de discriminacions, de discursos d’odi, de xarxes socials, de convivència, etc. Lluny de ser qüestions menors i alienes, són preocupacions presents en la seva vida quotidiana que travessen el seu present i que connecten directament amb la qualitat democràtica dels municipis.
Sostenir la participació: ecosistema, avaluació i corresponsabilitat
La participació com a ecosistema
Ara bé, perquè aquesta participació tingui sentit, cal entendre-la com un ecosistema i no com una activitat aïllada. Els consells són més potents quan connecten centres educatius, municipi, serveis públics, entitats, famílies, espais digitals i administració local. Un procés participatiu no acaba quan els infants fan propostes; ha de continuar amb la deliberació, la priorització, la decisió, el seguiment i l’explicació pública de què s’ha fet, què no s’ha fet i per què. Aquesta mirada connecta directament amb la necessitat de generar coneixement útil per a les polítiques públiques. La participació infantil ha de produir aprenentatges, evidències i criteris per millorar la manera com les institucions escolten, decideixen i reten comptes. Fer recerca, avaluar i transferir coneixement forma part de prendre seriosament la veu dels infants.
"La participació infantil ha de produir aprenentatges, evidències i criteris per millorar la manera com les institucions escolten, decideixen i renten comptes"
Avaluar la participació és també prendre-la seriosament
Just el darrer punt ens porta a destacar que cal incorporar una cultura de l’avaluació. No n’hi ha prou amb comptar quantes sessions s’han fet o quants infants hi han assistit. Cal preguntar-se qui hi participa i qui en queda fora; si les metodologies són accessibles i segures; si els infants disposen de prou informació; si les seves opinions arriben als espais de decisió; si reben retorn; si les propostes generen canvis en polítiques, serveis o pressupostos; i si el procés augmenta el sentiment de pertinença, l’autoeficàcia, les habilitats cíviques i el benestar.
Un consell d’infants i d’adolescents és més que un òrgan consultiu, és una eina perquè la ciutadania pugui incidir en les seves condicions de vida. Aquesta incidència pot expressar-se de moltes maneres: en canvis concrets a l’espai públic, en la revisió de serveis municipals, en la incorporació de la mirada infantil als plans locals, en pressupostos participatius adaptats o en processos de seguiment que permetin comprovar què passa amb les propostes formulades.
Perquè tot això sigui possible, cal que funcionin en condicions que permetin desplegar la seva capacitat transformadora, no essent únicament espais representatius, sinó pròpiament participatius. Han de tenir un mandat clar, un calendari conegut, recursos suficients, canals de retorn, compromisos institucionals verificables i mecanismes de seguiment públic.
La participació infantil es construeix des de la corresponsabilitat
La corresponsabilitat implica generar un diàleg multidireccional continuat entre els infants i adolescents, els equips tècnics, els càrrecs polítics i el conjunt d’agents comunitaris que formen part de la vida local. Quan aquest diàleg està ben plantejat, la institució no només escolta i dona resposta, sinó que incorpora la mirada dels infants en la manera de diagnosticar necessitats, definir prioritats, prendre decisions i fer-ne seguiment.
Els consells d’infants i adolescents constitueixen una eina estratègica per enfortir la democràcia local i garantir el dret a la participació, però perquè així sigui, cal cuidar-ne les condicions: temps, recursos, metodologia, inclusió, retorn, seguiment i voluntat institucional.
En el següent article parlem de per què la manca d'implicació ciutadana no s'explica per una suposada indiferència del jovent, sinó per unes estructures socials que encara no els obren prou espais, eines ni temps per exercir-hi una responsabilitat compartida.
