La bretxa digital: una qüestió de benestar 

La bretxa digital de gènere afecta el benestar digital de les dones, ampliant desigualtats i vulnerabilitats en la seva relació amb les tecnologies.

Si atenem el concepte de benestar digital, podem observar com existeixen multituds de dimensions referent a les quals la nostra realitat social ha canviat enormement. Amb la creixent acceleració del desenvolupament tecnològic són moltes les dinàmiques i comportaments humans que s’han transformat i han quedat mediats per una sèrie de mecanismes i eines que determinen una forma particular de consumir, relacionar-nos amb el nostre entorn, participar de la vida pública, etc. D’aquesta manera, alhora que construïm noves realitats socials digitals que modifiquen profundament la nostra quotidianitat, sorgeixen reptes i interrogants fins ara desconeguts per al nostre benestar. Aquesta qüestió ha acabat convertint-se en central per a la societat actual, que ha de respondre a les problemàtiques plantejades com a fruit del procés d’adveniment digital.

Vaughan i Moore ofereixen una definició de benestar digital basada en la capacitat humana per a aconseguir un estat de salut general a partir de la interacció amb la tecnologia, que ha d’instituir-se com a mecanisme de promoció i no de soscavament de la mateixa (Vaughan & Moore, 2022). En aquest sentit, i tenint en compte els enormes requeriments tant de temps com de recursos que ens planteja el món digital, aconseguir un ús equilibrat i conscient de les noves tecnologies resulta fonamental. Diferents estudis constaten com una ocupació abusiva pot conduir a impactes severs en la salut física, emocional i social de les persones. En aquest article, ens centrarem en algunes manifestacions concretes de tals impactes.

En primer lugar, la creciente presencia de las nuevas tecnologías en nuestras vidas parece estar estrechamente relacionada con un aumento de los niveles de estrés y ansiedad. En concreto, se ha dado lugar a un nuevo espacio de comparación social en el que la presión por mantener ciertos estilos de vida o una imagen adecuada a los cánones de normatividad actuales son muy importantes. Todo ello en un contexto como es el de las redes sociales, que presenta una imagen falseada e idealizada de las vidas y experiencias ajenas (Twenge & Campbell, 2018), y especialmente entre las cohortes de edad jóvenes y adolescentes que tienden a realizar un uso intensivo de las mismas.  Tal y como puede observarse en los datos aportados por la Encuesta de Brecha Digital de Género en España, un 18,9% de la población española declara una autopercepción negativa al respecto de su imagen personal en relación a la imagen del resto de personas que ve y sigue en redes sociales. Si nos fijamos en la distribución por género del fenómeno, vemos como tendencialmente las mujeres sufren en mayor medida los efectos negativos de las comparaciones a través de redes sociales. Un 21,1% de las mismas se declaran partícipes de tal sentimiento, frente al 16,5% de los hombres. Asimismo, si atendemos a la distribución etaria, podemos observar cómo se establece una relación inversamente proporcional entre la edad y una autopercepción negativa al respecto de la imagen personal en redes sociales. Conforme disminuye la edad se incrementan los niveles de autopercepción negativa, alcanzando el índice su punto álgido entre las personas de 18 a 29 años. Prácticamente un tercio de las mismas (un 31,7%) sufren las consecuencias de la generación de este nuevo espacio de comparación social. También observamos cómo entre la población española existe un cierto porcentaje (10%) de personas que consideran que su vida no es tan interesante como la de aquellas personas que ven y siguen en redes sociales. Aunque con menor intensidad, este fenómeno también adquiere una dimensión especialmente reseñable entre las mujeres y los/as jóvenes.  

Si aprofundim en la nostra anàlisi, podem observar com existeix una àmplia proporció de persones que, independentment de les potencials distorsions que puguin patir referents a la seva imatge o vida personal com a fruit de la seva participació en xarxes socials, declaren una sèrie d’impactes en la seva vida quotidiana molt concrets. I que, partint de la definició de Vaughan i Moore, no semblen afavorir la promoció de la seva salut, sinó abans bé, el seu soscavament. Així, autores com Kiberly Young estudien com les conductes addictives s’han traslladat a l’entorn digital, donant lloc a manifestacions similars a les de la resta d’addiccions: usos problemàtics i compulsius, dependència psicològica, pèrdua de controls sobre els temps d’utilització, etc. Exemple d’això és la significativa proporció d’espanyols/es que declaren dificultats a l’hora de deixar d’usar internet quan estan connectats/des (aproximadament un 23%). Una vegada més, la distribució de fenomen per grups d’edat torna a resultar clau a l’hora de situar-lo en el seu context. Mentre que un 47,7% de les persones de 18 a 29 anys fan seva tal afirmació, únicament un 10% de les pertanyents al grup d’edat de 60 a 74 anys li donen suport. També resulta cridanera l’encara major proporció de persones que recorren a internet com a mecanisme per a pal·liar el descoratjament i la tristesa. Aproximadament un 30% reconeixen que tracten d’evadir tals sentiments fent ús d’internet, sent les cohorts d’edat d’entre 18 i 29 anys (64,4%) i de 30 a 44 anys (40,6%) entre les quals més s’accentua semblant fenomen.

Més enllà de les afectacions psicològiques que puguin derivar de l’ús abusiu de les noves tecnologies, resulta innegable la gran quantitat de persones que no se senten segures mentre fan ús d’eines digitals. En primer lloc, el ciberassetjament i l’exposició a comentaris de tipus sexistes, racistes, homòfobs, etc., són més que habituals en la nostra societat. Mentre que el primer és una de les formes més comunes de violència a internet i es defineix a partir d’actituds hostils cap a unes certes persones, la segona no és més que una translació de la desigualtat i la subalternitat d’uns certs col·lectius i grups socials a l’esfera digital, i pot conduir a una sensació d’inseguretat que desemboqui en una inhibició autoimposada dels espais en línia (Hinduja i Patchin, 2018). Referent a això, aproximadament un 15% de la població espanyola declara haver patit algun tipus de violència a internet. Destaca com entre aquelles dones que afirmen formar part d’aquest conjunt poblacional violentat, un 27,1% de les mateixes consideren que té alguna cosa a veure amb el seu gènere, mentre que només un 2,7% dels homes fan costat a aquesta hipòtesi, els quals s’inclinen abans per atribuir la violència soferta a qüestions polítiques i ideològiques (28,1%). Així mateix, i tal com s’apuntava anteriorment, pot observar-se com és significativament major al percentatge de dones que reaccionen davant les violències patides, abstenint-se de participar a internet i tancant els seus comptes a xarxes socials (un 8,6% enfront del 2,8% dels homes). En aquesta línia, i com un dels possibles factors explicatius, podem identificar la menor capacitació que expressen les dones a l’hora de canviar contrasenyes i configurar els nivells de seguretat dels seus dispositius, la qual cosa les condueix a una minoració de les seves possibilitats d’autoprotecció enfront de les violències patides (un 22,7% de les mateixes asseguren no saber executar la tasca, enfront de l'11,7% dels homes).

En termes generals, i sempre partint de la base que les desigualtats de gènere en l’àmbit digital no són més que una traducció d’una situació de subalternitat que es manifesta també en la resta de les esferes socials, poden identificar-se una sèrie de factors específics que expliquen aquestes iniquitats. El menor accés a dispositius i la menor capacitació en tecnologies per part de les dones poden explicar el seu major risc de patir violència en contextos digitals o, com a mínim, el seu nivell més alt de desprotecció davant d’aquestes situacions. En primer lloc, resulta molt cridaner com per a la pràctica totalitat de dispositius, les dones presenten menors nivells de tinença. Únicament pel que fa al telèfon fix - que, d'altra banda, resulta un dispositiu tremendament desactualitzat i que ofereix possibilitats molt limitades-, són elles les que afirmen un major equipament. Per als dispositius de major complexitat i obertura de possibilitats, són els homes els que s’imposen (per exemple, un 93,6% dels homes afirma tenir telèfon mòbil intel·ligent, enfront del 88,8% de les dones).

Asimismo, entre las mujeres existe un menor nivel competencial en relación con el uso de las nuevas tecnologías. Mientras que un 35,9% de los hombres consideran que su nivel de competencias digitales es avanzado o altamente especializado, únicamente un 20,3% de las mujeres se autoubican en estas categorías. Aparte de la configuración de seguridad y contraseñas en dispositivos que ya se ha mencionado anteriormente, los hombres expresan un mayor nivel competencial al respecto del conjunto de áreas contempladas en la Encuesta de Brecha Digital, incluidas las relativas a la implementación de estrategias de control y limitación del uso digital, que pueden servir a la hora de prevenir ciertas adicciones o usos abusivos de herramientas digitales. Todo ello queda reflejado en unos mayores niveles de dependencia de las mujeres al respecto de terceros/as para hacer uso de las nuevas tecnologías. Mientras que un 52,7% de las mujeres se han identificado como dependientes digitales, solamente un 38,4% de los hombres comparten esa misma opinión al respecto de sí mismos, siendo la diferencia de 14,3 puntos porcentuales.  

Aquesta hipòtesi, que tracta d’explicar el nivell més gros de desprotecció de les dones sobre la base dels seus menors índexs d’accés i competències digitals, queda complementada per l'interès més gran que presenten aquestes per les noves tecnologies com a mitjà per a establir o aprofundir referent a les seves relacions socials (un 38,8% les consideren bastant o molt importants, enfront del 21,1% dels homes). Aquest aspecte resulta d’una certa importància, ja que la major part de les violències i desigualtats de les quals fins ara s’ha parlat s’exerceixen i pateixen en àmbits digitals dirigits a l’establiment de relacions socials.

D’aquesta manera, podríem deduir que la suma d’una major desprotecció, i una major presència en contextos potencialment violents o generadors de desigualtats, condueix al fet que les dones afrontin una sèrie de bretxes de gènere que en gran manera tenen a veure amb el benestar digital. En conclusió, resulta urgent reflexionar sobre com la bretxa digital de gènere també es manifesta en majors dificultats per part de les dones a l’hora d’aconseguir unes quotes adequades de benestar digital. Per tant, generar entorns més segurs i dotar d’eines de protecció són alguns dels eixos més importants per garantir que la participació de les dones en els contextos en línia pugui donar-se amb total normalitat.