Cal una estratègia per a reduir l’AEP. Ens hi posem?
“Davant d’aquesta manca d’estratègia clara i compartida, he decidit fer pública una primera proposta. Modesta, sí, però que s’ofereix com un punt de partida per obrir un debat necessari amb tothom qui se senti interpel·lat”.
La lluita contra l’abandonament educatiu prematur (AEP) s’ha situat en l’agenda política i és una de les principals prioritats en el debat educatiu, però a hores d’ara encara no s’han definit ni concretat estratègies de xoc contra l’AEP (1) des de les administracions públiques. Ens trobem davant d’un problema social alarmant per les greus conseqüències que comporta. No només per a les persones joves, sinó per al conjunt de la societat. Els i les joves que abandonen els estudis sense graduar-se en educació obligatòria o sense assolir estudis postobligatoris (com el batxillerat o un CFGM) presenten un risc més elevat d’exclusió social en comparació amb els joves que sí que assoleixen aquest nivell. Entre altres conseqüències negatives, afronten més dificultats per accedir al món laboral.
Malgrat aquesta absència, les taxes d'AEP disminueixen any rere any (IDESCAT, 2024). Des de diversos àmbits—tant dins com fora del sistema educatiu— s’estan desenvolupant projectes, serveis i recursos per donar resposta a les necessitats d'aquestes persones joves. Projecte a projecte i arreu del territori, s’atenen a joves en risc o en situació d’abandonament educatiu. Aquestes actuacions contribueixen a la reducció taxes generals d’AEP i cal, per tant, un reconeixement a tots aquests agents i aquestes iniciatives.
En el desplegament de totes accions sobre el territori ha sorgit una inquietud compartida, que algunes persones m’han plantejat amb urgència: si hi ha tanta implicació i experiències valuoses, com és que encara no tenim una estratègia comuna per reduir l’AEP?
Davant d’una pregunta tan genèrica, i tenint en compte la diversitat de contextos territorials des d’on es formula, sempre dono la mateixa resposta: no es pot oferir una fórmula ni una aplicació estandarditzada. Amb el temps m’he adonat que les preguntes es referien a diferents visions d’estratègia: pla (quin hauria de ser el pla?), opció (quines són les opcions?), full de ruta (quin hauria de ser el full de ruta?), maneres d’assolir (quines han de ser les maneres d’assolir?). I que el principal motiu resideix en el fet que, en aquest àmbit de les polítiques públiques, encara no disposem d’una “regla central que unifiqui totes les direccions i accions per assolir allò a què aspirem, superant els obstacles que ens ho impedeixen” (2).
Davant d’aquesta manca d’estratègia clara i compartida, he decidit fer pública una primera proposta. Modesta, sí, però que s’ofereix com un punt de partida per obrir un debat necessari amb tothom qui se senti interpel·lat. Vull deixar clar i reconèixer que aquesta integra molts dels coneixements i debats als quals he tingut accés des d’una posició privilegiada, donant suport intensament a projectes innovadors adreçats a joves que han estat expulsades del sistema educatiu. Per això, espero que molts de vosaltres us hi pugueu sentir identificats, en alguns plantejaments o totalment.
Una fórmula per a la reducció de l'AEP
La proposta d’estratègia se centra en les dimensions clau sobre les quals cal focalitzar la definició de polítiques. Ho fa des d’una visió holística de les causes i una mirada integral a les necessitats dels i les joves en risc o en situació d’AEP. Tot i la gran diversitat de recerques i projectes sobre aquesta temàtica, molts convergeixen en quatre dimensions fonamentals:
Treball en xarxa: coordinació entre agents del territori per garantir una resposta propera, contínua i adaptada a les necessitats locals.
Orientació i acompanyament, no només des de la perspectiva educativa, sinó també des d’una perspectiva vital.
Flexibilitat, tant en les trajectòries juvenils com en els recursos existents, sovint marcats per rigideses en temps, accés o permanència.
Equitat i recursos, més enllà de les beques: cal integrar programes de suport i compensació, ampliar l’oferta i garantir l’accés efectiu.
L’estratègia ha de garantir que les persones joves en risc o en AEP adquireixin les competències necessàries per construir no només una trajectòria educativa, sinó també un projecte vital emancipador. Per això, ha de partir d’una visió integral, interdepartamental i interinstitucional. Aquesta estratègia ha de ser flexible —és a dir, transformable i adaptable— i estar fonamentada en una perspectiva de drets i comunitària. Des d’aquests pilars és des d’on es poden abordar les quatre dimensions clau: el treball en xarxa, l’orientació i acompanyament, la flexibilitat, i l’equitat amb recursos.
Aquesta proposta no pot obviar la necessitat que cada sistema implicat —educatiu, ocupacional, social, comunitari, etc.— assumeixi i concreti l’estratègia de reducció de l’AEP dins del seu propi àmbit. Cal fer-ho des d’una estratègia organitzativa, centrada en les funcions de cada sistema, que permeti establir un acord marc entre els diferents subsistemes.
Per exemple, l’OCDE (2023) proposa crear un índex de vulnerabilitat escolar que ajudaria a entendre millor la realitat i a dissenyar polítiques més eficaces dins del sistema escolar. Ara bé, si volem abordar la reducció de l’AEP des d’un enfocament més ampli, potser caldria pensar en un índex educatiu —i no només “escolar”— que reflecteixi la complexitat de l’ecosistema educatiu. És evident que el sistema educatiu ha de millorar, però també és imperant que altres àmbits de les polítiques públiques hi contribueixin, amb estratègies que donin suport o complementin les estratègies de reducció de l’AEP.
L’abandonament educatiu prematur s’ha presentat com un dels principals reptes de les polítiques educatives, però hauria d’esdevenir també una prioritat per a les polítiques socials i econòmiques. Per tant, la mirada estrictament educativa s’hauria de reformular.
Necessitem una nova manera d’entendre les polítiques públiques de reducció de l’AEP, que vagi més enllà del sistema educatiu i superi el model imperant actual —com a mínim entre alguns agents. Aquest model fixa un horitzó condicionat a unes fites marcades per l’OCDE 2030, orientades a establir una “taxa estructural d’AEP”. Però amb el coneixement i les evidències disponibles, sabem que el veritable moll de l’os és aquest mateix model.
Només des d’un canvi de mirada serà possible anar més enllà de l'horitzó quantitatiu de les xifres d'AEP. Cal reconèixer els recursos, models i metodologies que, des de fa més de vint anys, treballen directament amb joves en risc o en situació d’abandonament. És hora de plantejar-nos desbordar el llindar del 9% i reduir-lo al màxim possible. No per complir amb la fita europea, sinó per garantir el dret a una educació i una vida digna per a tothom.
Notes
(1) Existeix però, un document de propostes de l’OCDE per a un “Plan de Acción contra el AEP (2023)”, amb recomanacions centrades en 5 àrees: (1) Identificació dels centres amb necessitats de recursos addicionals, (2) formació del professorat, (3) foment de la inclusió i la diversitat, (4) promoció de la flexibilitat curricular i (5) intercanvi de bones pràctiques.
(2) Definició adaptada de la proposta Compo, P. (2022).
La Fundació Ferrer Guardia és una entitat sense ànim de lucre que, des del 1987, treballa en la investigació, l'assessorament i el disseny de polítiques públiques per fomentar l'emancipació i la participació ciutadana activa i crítica.
Bibliografia:
- Compo, P. (2022). El enfoque emergente de la estrategia: diseño y ejecución adaptativos. Massachusetts: Business Expert Press.
- OECD (2023). “Propuestas para un plan de acción para reducir el abandono escolar temprano en España”, Perspectivas de la OCDE sobre políticas educativas, 71. , Paris: OECD Publishing. Disponible a: https://doi.org/10.1787/9bc3285d-es.
- Institut d'Estadística de Catalunya (IDESCAT) (2024). Indicadors de la Unió Europea: Abandonament educatiu primerenc. Barcelona: Idescat. Disponible a: https://www.idescat.cat/indicadors/?id=ue&n=10101