La història ens presenta un panorama en què les veus i contribucions de les dones en àrees com la tecnologia i STEM, especialment les dones no blanques, han estat relegades a un segon pla. Això ens ofereix una història narrada principalment per homes, homes blancs i majoritàriament d’origen europeu. Aquest biaix no respon a una falta d’interès de les dones en el pensament o en la construcció del món; simplement reflecteix una de les múltiples formes de violència social i epistèmica cap a la dona, i especialment cap a la dona no blanca, la seva intel·lectualitat i la seva manera de pensar el món. No només se les ha exclòs històricament dels àmbits de l’educació i la política, sinó que també s’ha contribuït a la formació d’una subjectivitat d’inferioritat.

En aquest marc, ens trobem amb una societat que porta anys associant la veracitat, la capacitat intel·lectual i el coneixement científic i tecnològic a la figura de l’home blanc occidental. Això exclou el reconeixement i el poder associats no només a dones blanques, sinó especialment a dones no blanques, que veuen en les carreres tecnològiques i STEM una nova manifestació del racisme sistèmic que històricament les ha relegat a espais invisibles o subrepresentats.

A l’informe Brecha digital de género: Edición 2025 - Datos 2024, elaborat per l’Observatori Nacional de Tecnologia i Societat, es recull que només el 19,5 % de les persones treballadores especialistes en TIC són dones. Aquesta xifra revela una bretxa de més del 80 % en comparació amb els seus iguals masculins. 

Això recorda que el model dominant de científic continua sent, actualment, el d’un home blanc, masculí, racional i occidental, malgrat que ha estat criticat durament per autores com Donna Haraway (1988), que, amb la seva reflexió sobre el concepte de «coneixement situat», va desafiar la idea d’objectivitat universal i va analitzar com la ciència moderna ha estat construïda des d’un lloc de poder patriarcal, blanc i colonial, excloent altres formes de coneixement.

Interseccionalitat

A través del concepte d’interseccionalitat, encunyat per Kimberlé Crenshaw (1989) i desenvolupat per pensadores com Lélia Gonzalez, podem comprendre com les dones racialitzades s'enfronten a múltiples formes de discriminació de manera simultània. En els àmbits tecnològics i STEM, això es tradueix en un accés desigual a l’educació, discriminació institucional, precarietat laboral i escassa representació en espais de decisió.

Des del feminisme negre, la interseccionalitat s’integra com un marc imprescindible per analitzar de quina manera raça, gènere, classe i altres factors interaccionen en la configuració de les opressions, com la subrepresentació de les dones no blanques en àrees tecnològiques.

Gènere, classe i raça travessen de manera directa la vida de les dones no blanques. Per això, qüestionar el sistema heteropatriarcal implica repensar aquestes dimensions i visibilitzar que qualsevol lluita per la igualtat entre homes i dones les ha d’incorporar. El feminisme negre sempre ha assenyalat que l’opressió és estructural. Ho demostra el fet que la pobresa recau, majoritàriament, sobre els cossos racialitzats. La lluita també inclou la lluita contra la desigualtat de gènere perquè, en una piràmide social encapçalada per l’home blanc, les dones racialitzades són a la base.

Com bé assenyala Djamila Ribeiro, no només ocupen la posició de l’«altre», sinó la de l’«altre de l’altre»: no són llegides com a homes blancs, però tampoc com a dones blanques. Això les relega a l’últim esglaó de la jerarquia social i els recorda la impossibilitat d’habitar la categoria de dona blanca. Tot i que també està oprimida, aquesta posició es troba per sobre de les dones no blanques i, en la pràctica, reprodueix desigualtats.

Factors com classe social, ètnia i lloc d'origen han condicionat històricament les possibilitats d’accés de les dones no blanques i han provocat la seva escassa presència en camps tecnològics. Per això, la interseccionalitat resulta un instrument analític essencial.

L’exclusió de les dones del coneixement científic no és accidental. Com adverteix Londa Schiebinger (1999), des del Renaixement fins a la institucionalització de la ciència moderna, els espais de saber van ser dissenyats com a masculins i excloents. Fins i tot quan les dones aconseguien entrar-hi, les seves aportacions sovint eren invisibilitzades, minimitzades o apropiades.

És el cas d’Alice Augusta Ball, química prodigiosa que va desenvolupar el primer tractament eficaç contra la lepra. La seva recerca, basada en l'aïllament de compostos de l’oli de xalmugra, li va costar la vida quan va inhalar clor gasós. Va morir el 1916, als 24 anys, sense haver pogut publicar els seus resultats. El seu treball va ser continuat per Arthur Dean, que es va apropiar del descobriment i el va batejar com a mètode Dean.

Aquest cas no és aïllat. Des de la infància, els estereotips de gènere condicionen la socialització. Estudis com els d’Elizabeth Spelke (2005) demostren que no hi ha diferències cognitives en matemàtiques entre nens i nenes, però sí influències socials que modelen les seves eleccions acadèmiques. Jocs, contes, dibuixos animats i el mateix currículum escolar reprodueixen una divisió: el que és tècnic per a ells, el que és social i humanístic i està relacionat amb les cures per a elles.

La invisibilitat de les dones en la ciència reforça la idea que aquest coneixement els és aliè. Per això, iniciatives com Women in Science (UNESCO), Dones negres que van canviar el món (Espanya) o el llibre Inferior d’Angela Saini (2017) resulten fonamentals. Casos com els de Betty Wright Harris, Christine Concile Mann Darde i Gladis W. Royal demostren com el talent de les dones negres va ser sistemàticament omès per la història oficial.

El fenomen de la leaky pipeline, documentat per Blickenstaff (2005) i la Comissió Europea (2020), descriu com les dones abandonen progressivament les trajectòries STEM. Malgrat que l’ingrés a aquestes carreres pot ser paritari, la seva presència disminueix a doctorats, recerca i lideratge acadèmic i empresarial. Entre les causes: sexisme, falta de conciliació, assetjament, absència de xarxes de suport i una cultura institucional excloent que afecta de diverses maneres segons el context, l’origen i la classe social de les persones.

Les que aconsegueixen introduir-se en aquests sectors s'enfronten a desigualtats: escasses oportunitats d’ascens, falta de reconeixement i violència simbòlica. L’informe She Figures (2021) evidencia la persistència de la bretxa salarial i de lideratge. En el cas de les dones racialitzades, s’hi sumen el racisme laboral, l’estigmatització i les agressions quotidianes, que afecten el seu benestar emocional i la permanència.

Superar aquestes desigualtats requereix voluntat política, un enfocament interseccional i accions sostingudes. Són fonamentals l’educació amb perspectiva interseccional, la formació docent en igualtat i la incorporació de referents diversos en els currículums.

Programes com Girls Who Code (EUA), Black Girls Code (EUA), Stem Talent Girl (Espanya) i Dones negres que van canviar el món permeten a nenes i joves imaginar-se en espais històricament negats. Aquestes iniciatives, impulsades per la societat civil o l’àmbit educatiu, empoderen i amplien horitzons.

La masculinització del coneixement no és neutra: és una construcció política que persisteix. Desarticular-la exigeix revisar imaginaris, estructures institucionals i formes de produir saber. L'exclusió de les dones, especialment les racialitzades, de les àrees STEM implica perdre veus, experiències i maneres diverses d’entendre el món.

Això afecta no només la representació femenina en sectors d’alt reconeixement social i intel·lectual, sinó també la percepció col·lectiva sobre qui pot formar part del coneixement científic. Com afirmen Sandra Harding (1986) i Donna Haraway (1988), una ciència inclusiva no és només una qüestió de justícia, sinó de qualitat i riquesa epistemològica. Només quan totes les veus hi són presents la ciència pot aspirar a comprendre i transformar el món en tota la seva complexitat.