Francesc Ferrer i Guàrdia és un personatge estrany. Sí, estrany: un home que, sense formació pedagògica prèvia, sense haver tingut accés a cap sistema d'ensenyament reglat després dels dotze anys, va comprometre la seva vida amb un ideal d'emancipació dels éssers humans, i per això, va morir, víctima dels odis que contra el seu projecte van generar-se entre les oligarquies que, a l'Espanya del començament del segle XX, tenien prou clar que els seus privilegis socials depenien d'impedir, entre altres qüestions, el desvetllament d'una consciència lliure, crítica i racionalista entre la ciutadania. I sabien molt bé que això començava per l'educació dels infants.
La societat -la Ciutat, que és el que fa lliures els homes, com bé es diu des de l'Edat Mitjana des d'una certa saviesa popular- és el resultat, també, de l'obra d'aquells que, contracorrent, salvant molts obstacles i limitacions, van treballar per assolir algunes de les condicions de respecte a la llibertat i a la qualitat de vida que, a l'actualitat, trobem indispensables. Francesc Ferrer i Guàrdia n'és un clar exemple.
| Següent > |
|---|